Què t'hi jugues Mari Pili? (1990)

Sole, Mari Pili i Marta són tres joves d'uns vint anys que comparteixen pis.
Sole fa una brillant carrera d'Econòmiques. és ingènua, tímida i amb algun quilo de més a sobre. Li agrada vestir-se amb roba còmoda i informal, i no soporta que la tractin com una nena.

Contràriament, Mari Pili és una noia desperta, elàstica, felina, agressiva, tendra... Tot depèn de l'ocasió, i d'ocasions no n'hi falten. Fa de caixera en una hamburgueseria, on li paguen el just per poder posar la seva part del lloguer, omplir el dipòsit de la vespino i comprar de tant en tant uns pantalons elàstics dissenyats per algun esquizofrènic. Una melena negra i salvatge, i uns ulls maliciosos li donen un aire de vampiressa que en realitat no és. En el fons, sota aquesta capa de lleugera agressivitat s'hi amaga una persona plena de tendresa.

Finalment, Marta és una rossa molt atractiva, independent, dinàmica, amb iniciativa i esperit de superació. Unes qualitats molt útils si, com en el seu cas, serveixen per arribar a cap de vendes d'una cadena de joieries amb vint-i-quatre anys acabats de fer. Com que guanyar diners no li costa ni molt ni poc, l'única cosa de veritat que l'estimula és demostrar-se a si mateixa i demostrar als altres que és una triomfadora de cap a peus. Per això, no deixa escapar la més petita oportunitat de posar-se a prova. I si l'oportunitat no es presenta, se la inventa.

La nostrta història comença un matí d'estiu quan les tres noies descobreixen massa tard que les crestes congelades s'han de fregir amb oli. Mentre netegen la cuina, Sole es queixa de com arriba a ser de complicat el ritual de buscar parella: depilar-se cada setmana, atipar-se de gin-tònics, fer posats sexis encara que es corri el risc de patir una desviació de columna.. Tenint en compte que el desig de lligar és únicament "un estat anímic que predisposa a acceptar un membre del sexe contrari", Sole es pregunta: "Quina necessitat hi ha d'esperar el cap de setmana per anar a una discoteca i embolicar-se amb el primer paio que et pregunta el nom?". Marta aprofita aquesta reflexió en veu alta de la seva companya de pis per deixar ben clar que ella és una dona d'acció. Així, no se li acudeix altra cosa que proposar un joc: deixar-se estar de preàmbuls, de rituals de caça i captura del mascle, i tirar pel dret en això de buscar parella. En unes altres paraules: viure una aventura amb el primer paio que et pregunti el nom. Sole, que deixant de banda la seva intel.ligència, destaca pel poc interès que desperta en els individus del sexe contrari, s'apunta a participar en el joc sense dubtar-ho ni un moment. En canvi, Mari Pili, la devoradora d'homes del trio, en un primer moment s'hi nega en rodó, encara que al final acabarà acceptant.

I el joc comença.

 

 


FESTIVALS


Festivals: Rio de Janeiro (Brasil); Puerto Rico (USA); Newcastle (UK); Lyon (França); Florència (Itàlia); El Cairo (Egipte); Hamburg (Alemanya); Bogotá i Medellín (Colòmbia); Murcia, Gijón i Peñíscola (Espanya)…

Premis: Premis Generalitat a Mercè Lleixà (Millor Actriu) i Amparo Moreno (Millor Secundària)


FITXA TÈCNICA

DIRECCIÓ I PRODUCCIÓ
VENTURA PONS

GUIÓ
JOAN BARBERO

CAP DE PRODUCCIÓ
XAVIER BASTÉ

MÚSICA
XAVIER CAPELLAS

FOTOGRAFIA
MACARI GOLFERICHS

MUNTATGE
EMILIO ORTIZ

ART DIRECTOR
GLÒRIA MARTÍ

SO
LICIO MARCOS DE OLIVEIRA

Una producció de Els Films de la Rambla, S.A.



FITXA ARTÍSTICA

MARTA
NÚRIA HOSTA

MARI PILI
MERCÈ LLEIXÀ

SOLE
BLANCA PÀMPOLS

PEPE
PEP MUNNÉ

ANGEL
MARC MARTÍNEZ

MARICA
LLOLL BERTRAN

MOHAMED
ÀNGEL BURGOS

CEFE
MINGO RÀFOLS

MACARENA
AMPARO MORENO

ENRIQUE
FERNANDO GUILLÉN

 

FOTOS

 
 

 


DOSSIER DE PREMSA

QUÈ T'HI JUGUES, MARI PILI?

TRES NOIES AMB SORT


Ventura Pons és un director amb sort. Ha tingut una feliç intuïció, i l'ha sabut desenvolupar gràcies a una llarga experiència professional al seu darrera, i a un talent, que, la veritat sigui dita, jo no li havia vist exhibir amb tanta desimboltura i naturalitat fins a aquesta comèdia pura, simple, gens pretenciosa, gens esnob, però absolutament entranyable. Pons sap que en una bona comèdia el director s'ha de notar poc, però que ha de treballar-hi molt: ha resolt les seqüències amb senzillesa i elegància, i ha portat amb molt bon pols aquesta divertida història d'interrelacions amoroses. Poso només l'exemple del feliç tractament de tota la relació entre Pep Munné i Mercè Lleixà: la primera trobada al pis d'ell, el sensacional gag -gràcies a un simplíssim moviment de càmera- en què ell li regala un casc per a la moto, o les baralles seguides per travellings laterals al mostrador del Pokin's. I enllaço obligadament amb la gran direcció d'aquests actors i de tots els altres -Que s'hi juguen que de Blanca Pàmpols se'n sentirà, i molt, a parlar,- Pons ens demostra que val la pena apostar pels professionals catalans, quan se'ls ofereixen guions interessants personatges de carn i ossos, i direccions intel.ligents i comunicatives (no, no em deixo l'Amparo Moreno, és que me la guardava per al final: colossal -ja ho saben- en tots els sentits!!) Tots junts van construint com qui no vol la cosa una comèdia afortunada pels quatre cantons, plena d'alegria com un musical que es digués Tres noies amb sort, com es va dir en els bons temps, i com jo desitjo vivament que algun dia el mateix equip d'aquest film es decideixi a portar a terme; i és que els ha anat d'un pèl que els personatges no es posessin a cantar i ballar de felicitat...

El públic català està de sort perquè la comèdia catalana està de sort. Tot això era una aposta, un misteri, un vés a saber què passarà. Una sèrie d'exemples -aquest és el darrer, però no el menys important- que tendeixen a demostrar que el gènere funciona si al darrere hi ha algú que decideix a jugar-se-la amb el seu talent. I és que en aquest món, tot és apostar. Un tercet de noies fan una aposta per saber si lligaran amb el primer que els pregunti el nom. Els surt bé. i tant! Si vostès veuen sortir d'un cinema un públic divertit i convençut, afirmant que han vist una comèdia divertida i molt seva jo no preguntaria el nom del film. Entraria simplement a la sala, i m'apostaria qualsevol cosa que es troben amb el darrer film de Ventura Pons. Què s'hi juguen?

Núria Bou
AVUI

 

 

¿QUE TE JUEGAS MARI PILI?

Comedia balcánica y volcánica
Con què t'hi jugues Mari Pili?, el tándem Ventura Pons-Joan Barbero dinamizó la comedia catalana como recientemente sólo había procurado la Vergés en Boom Boom. Una comedia catalana fresca y eixerida pero, aun siendo tremendemanete localista en el fondo, una comedia catalana puesta bajo la advocación de la clásica screwball comedy americana, hawksiana, loca, frenética y trufada de personajes que se cruzan y entrecruzan, se enredan y desenredan, y con un equipo de actores espontáneos, más que notables, en los que destacaba una secundaria genial, la enorme -en todos los sentidos- Amparo Moreno. un año más tarde, Pons, Barbero y varios de los actores de Mari Pili volvieron a la carga con otra comedia cortada por los mismos patrones, igualmente divertida, aunque, por la repetición de la fórmula exenta de sorpresas: Aquesta nit o mai.

Peligro: esa fórmula se vuelve a repetir una vez más en Rosita, please!, una temeridad que me llevó el pasado viernes a su estreno con la mosca tras la oreja. Salí feliz: no sólo es mejor que Aquesta nit o mai, sino tal vez la mejor de la trilogía, la más acabada en su factura y en su diseño de producción y la más movida en escenarios, ya sean interiores o exteriores: rodada casi toda ella en tierras de Drácula, parajes bien escogidos en los que se mueve una fauna entre encuentros y desencuentros, ligues varios, cambios de pareja y extraños elixires de amor. Su variedad de escenarios casi oculta que estamos ante un vodevil clasicote y ante un guión muy Mari Pili. Cierto que hay escenas no acabadas de pulir, pero el ritmo es constante, los enredos bien tramados y los actores en su salsa.

Jordi Batlle Caminal
GUIA DEL OCIO

 

 


TRES CHICAS CON SUERTE

Jean Negulesco, que visitó recientemente Barcelona, sublimó repetidamente en CinemaScope y color por De Luxe una de las más acreditadas y tradicionales fórmulas de comedia: las aventuras de las tres amigas que comparten el mismo techo y las mismas ansias de amor y fortuna. Y justamente a esa fórmula se apuntan en "Què t'hi jugues, Mari Pili?", el director Ventura Pons -en su cuarta comedia consecutiva- el novel -y jovencísimo guionista Joan Barbero -autor teatral por más señas- con resultados muy afortunados.

Es una clásica comedia urbana, pero no de excesiva urbanidad en torno a tres chichas de clase entre media y baja en la Barcelona de ahora mismo. Una vendedora de joyería ambiciosa, una cajera de hamburguesería extravertida, una estudiante de Económicas tímida -tres tipos que son arquetipos-; las tres viven juntas en un piso de una plaza próxima a la Rambla, son solteras y libres, y adoran el amor libre aunque lo practiquen con limitaciones, porque en la vida no se puede tener todo...

Como es de suponer, será el principio de un formidable enredo, que Barbero despliega con desenfado, ingenio y una indudable facilidad para la frase chistosa. Y hace buen uso de no una, sino dos de esas maravillosas coincidencias sin las cuales la comedia loca americana no existiría: primera, que el viudo al que adora en silencio una de las chicas se revelará padre del ligue accidental de su compañera más decidida; segunda, que el marcado por el destino de la tercera será justamene el hombre al que ama.

Pons mueve ese pequeño teatro con confiado aplomo, pausadamete al comienzo, para acelerar gradualmente el ritmo hasta el frenético clímax, donde -como en los vodeviles de ley- todos los personajes y otros más se apiñan en un escenario único con efectos hilarantes. Y su experiencia como director teatral le vale para obtener un óptimo resultado de un equipo de intérpretes donde veteranos se codean con noveles.

Sin pretensiones fastidiosas ni otro propósito que el de divertir, sin veleidades posmodernas o almodovarianas al uso -aquí cada uno de los personajes es lo que parece, y basta-, esta película desprende una magnífica, infrecuente, contagiosa alegría de vivir.

José Luís Guarner
La Vanguardia