LA VIDA ABISMAL (2006)


1980. En una mansió luxosa d’un principat centreeuropeu, celebren el canvi d’any. Un home molt elegant es posa sota la mirada de tothom. Li ofereixen una pistola. Hi posa una bala. El canó reposa a la seva templa. Tanca els ulls.
1972. En Ferran és un jove que malviu de fer treballs esporàdics i de jugar a les cartes. En una partida coneix el Chino, un jugador d’una presència colpidora, i es queda en deute amb ell. El Chino el convida a una copa al Cartago, un bar de prostitutes, on li presenta la seva princesa, la Rosa.
Es fan amics. Les partides esdevenen molt freqüents i el Chino li proposa girar-se lletres falses per poder tenir efectiu per jugar. En Ferran freqüenta els millors restaurants, les millors timbes… i la nit en tota la seva extensió.
En una partida, un jugador fa un parany i el Chino hi cau. L’home s’ho emporta tot. Durant una setmana, el Chino desapareix i no para fins a deixar arruïnat el jugador trampós. Juga a tot i contra tots. Un llaurador s’arruïna jugant amb el Chino. La família no té diners i el llaurador els ofereix un carregament de merda de gallina.
En un casino il·legal el Chino sorprèn a tothom recitant un poema sobre Rosa. Comença a acumular beneficis frenèticament. La policia interromp la partida. Els deté a tots i requisa els diners. En Ferran no pot aguantar-ho més.
Van en cotxe a Madrid. En un xalet disputen una partida d’un valor incalculable. Durant tres nits seguides el Chino guanya molts diners. Tornant a València, desapareix. En Ferran el busca unes quantes setmanes, però ningú no en sap res.
2006. En Ferran intervé en una timba on coneix un home a qui el joc ha arruïnat la vida. Acaben parlant del Chino. Es va convertir en una figura popular a Madrid, on va assolir una gran fortuna. Es va fer tan famós que el cridaven de l’estranger perquè es jugués la vida a la ruleta russa.
1980. A la mansió centreeuropea, el Chino es posa sota l’atenta mirada de tothom. El canó ja reposa a la seva boca. Tanca els ulls. Sona un tret.

 

 


FESTIVALS


Festivals: Cartagena d’Índies (Colòmbia) Haifa (Israel), Seattle (US), Varsòvia (Polònia), Valdivia (Xile), Galway (Irlanda), Santo Domingo (República Dominicana), Amiens, Grenoble, Reims, Lille, París, Lió i Montpeller (França), Frankfurt i Wiesbaden (Alemanya), Mèxic D.F. (Mèxic)....

Premis: CREU DE SANT JORDI DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.


FITXA TÈCNICA

Guió, Direcció i Producció
VENTURA PONS

Basat en la novel·la
LA VIDA EN L’ABISME de
FERRAN TORRENT

Directora de Producció
AINTZA SERRA

Música
CARLES CASES

Fotografia
MARIO MONTERO

Muntatge
PERE ABADAL

Art Director
BEL·LO TORRAS

So Directe
NATXO ORTÚZAR

Laboratori
IMAGE FILM, S.A.

Estudi Muntatge
AMADEUS POSTPRODUCCIÓN, S.L.

Una producció
d’ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.

amb la col·laboració de
TELEVISIÓN ESPAÑOLA, S.A.
TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.

Distribuïda per
FILMAX



FITXA ARTÍSTICA

EL CHINO
ÓSCAR JAENADA

FERRAN JOVE
JOSE SOSPEDRA

FERRAN ADULT
ANTONIO VALERO

SALVADOR
JULI MIRA

MARE
PEPA LÓPEZ

ROSA
NAUSICA BONNIN

PARE
ÁLVARO BAGUENA

JUANITO EL MORO
HWIDAR

LLAURADOR
PEP CORTÉS

CAPELLÀ
ALBERT FORNER

GERMANA
ISABEL ROCATTI

CATHÉRINE
KARME MÁLAGA

TAN
XIMO SOLAN


NOTES DEL DIRECTOR

El perquè de LA VIDA ABISMAL

Aprofito LA VIDA ABISMAL per furgar i destapar una part de la memòria d’una generació, la meva, que va viure en unes circumstàncies ben diferents de les d’ara. Em sembla que val la pena l’esforç de presentar i oferir com a narració cinematogràfica la història que ens brinda, de manera novel·lada però quasi autobiogràfica, Ferran Torrent en el seu darrer i esplèndid llibre situat a inicis dels setanta. Almenys per a mi té un gran significat. Pretenc amb aquesta pel·lícula mirar amb un cert sentit de l’humor, i sense nostàlgia, els anys adolescents de la nostra deficient formació com a persones, amb totes les frustracions i també totes les esperances que es vivien durant la darrera dècada del franquisme. Aquells anys foscos, llarguíssims, que no acabaven mai de passar, en els quals el codi de valors dels que manaven s’havia podrit de tant antic com era, però que encara es manifestava fortament en el dia a dia i ens l’havíem d’empassar, tant si volíem com si no. Són els anys de la nostra lluita, en part potser il·lusòria però molt entusiasta, buscant l’alliberament social i personal contra els estaments repressors més significatius: cacics, militars, gent d’ordre i capellans, intransigents obstinats, encaparrats en posar pals a les rodes de l’evolució del país. Un país endarrerit que anava veient amb estupefacció i enveja com fora, ben a prop, tant a les illes britàniques a l’inici dels seixanta amb la generació angry, com a França al maig del 68 i fins i tot a Portugal, que s’avançà amb la revolució dels clavells al 74, anaven caient els vells règims, defensors de tota mena de tabús de la petita i oblidable història que volien fer perdurar. I nosaltres, esperant. Esperant i aguantant.

A hores d’ara, ben mirat, concentrant-nos als inicis dels setanta on passa bona part de l’acció, fan riure – i ben sa que és riure - molts d’aquests personatges de la dictablanda ibèrica, esperpents d’un altre planeta, però la veritat és que els vàrem patir. I qui ho dubti que ho pregunti a la gent que va deixar la pell a la presó per bajanades dels tribunals o als darrers afusellats del règim que, no ho oblidem, s’anà esllanguint tot aplicant la pena de mort fins al darrer moment. Al cap d’uns anys, amb l’arribada de la democràcia, les coses van anar canviant i molt, les llibertats democràtiques assolides en aquestes dècades són indiscutibles, tant com la manca de memòria que s’ha instal·lat entre nosaltres. Aquest país sembla un altre, però em temo que molta gent, sobretot la jove, pensa com si la llibertat de la que gaudeixen ens hagués arribat per gràcia divina, com si es tractés de la cosa més natural del món, precisament ara que la fera ferotge ibèrica torna a ensenyar les urpes del seu ranci discurs i ens vol obligar a tornar enrera. El caudillo ens va dir adéu des del llit però els seus hereus s’han quedat entre nosaltres per prendre el relleu, com eterns testimonis. I mira que són colla. Ui, quina por!

La història que s’explica a LA VIDA ABISMAL, en aquest context de pàgines viscudes, em serveix en primer lloc per presentar un viatge iniciàtic d’un adolescent, rebel que no sap ben bé el que vol, i a qui la coneixença d’un personatge que viu al límit, a la vora de l’abisme, li servirà per anar descobrint una vida ben diferent de la rutina d’aquells anys tristos. D’alguna manera aquest tema, el del despertar a la vida, el de veure com el món pot tenir un altre significat, ja l’havia exposat a Food of love (Menja d’amor) amb la relació que l’alumne passaplanes estableix amb el pianista, però el relat de Ferran Torrent em brinda molta més proximitat. No hi ha res, ni la més petita anècdota, que no em soni a viscuda, que no em sigui familiar. Cadascun dels episodis sobre la policia, el sexe, l’església… em són molt identificables. També em permet de fixar-me en els límits de la passió, en quin és el punt on el deliri d’una obsessió esdevé un actitud malaltissa. Un tema que em fascina, com crec que ha de fer-ho a qualsevol persona que tingui un alt grau d’implicació en una feina de creació. M’agradaria que s’entengués que, per a mi, el joc (tota mena de joc) que presentem és una excusa per a parlar del sentit de la passió per la vida, com una mena de paràbola de la nostres capacitats. I finalment el gran tema, l’amistat. La relació amb qui triem per a formar un nou nucli qüasi familiar.

Tots tres temes principals – l’amistat, el descobriment de la vida i el sentit del neguit de viure-la – tenen molt de joc, tant dramàtic com estètic. En la posada en escena, malgrat una certa articulació estructural no cronològica del guió, busco presentar els dos primers d’una manera neta, planera i propera al públic i el tercer amb unes puntes visuals que serveixin per explicar la follia que ens pot entrar a tots plegats en la recerca d’aquest anar més enllà dels límits, d’aquest viure prop de l’abisme. En aquest sentit, el rodatge per primer cop en HD (alta definició) m’ajudarà molt a la visualització definitiva, sobretot gràcies a les oportunitats que m’ofereix el muntatge digital.

Sense la complicitat d’uns actors i d’un equip tocats per la gràcia d’algun Déu dels bons, que n’hi ha, de l’Olimp, això no seria possible. No hi ha paraules per expressar el meu agraïment al magnífic i inquietant Òscar Jaenada, a la serenor del debutant Jose Sospedra, a Antoni Valero, Juli Mira, Pepa Lòpez, en fi, al llarguíssim repartiment d’actors valencians que fan honor a la seva boníssima reputació. Torno a treballar amb els cada vegada més còmplices habituals: Mario Montero a la fotografia, Carles Cases a la música, Pere Abadal com a muntador, Bel·lo Torras a la direcció artística, Aintza Serra organitzant la producció... Ens coneixem d’haver treballat en moltes i molt variades històries que m’ha abellit d’explicar aquests darrers anys i que sense ells no haurien estat possibles.

Ventura Pons


FOTOS

   

DOSSIER DE PREMSA

La vida en joc

Pel·lícules com El buscavidas, House of Games, El rei del joc i El jugador han abordat les perilloses conseqüències de fer del joc una forma de vida. En la seva nova pel·lícula Ventura Pons adapta aquesta tradició al món mediterrani, la qual cosa li resta una mica de dramatisme i tragèdia i l'acosta a una concepció més picaresca de la vida.

La prosa veloç de Ferran Torrent ha seduït prèviament directors com Francesc Bellmunt i Sigfrid Monleón. Expert en adaptacions literàries, Pons s'ha fixat en La vida abismal, la novel·la finalista al Premi Planeta del 2004: un relat iniciàtic que té com a eix la relació entre un alter ego juvenil del mateix Torrent i un cínic, carismàtic jugador professional al qual Óscar Jaenada -l'as a la màniga del film- aporta el seu exultant magnetisme.

Ambientada a les acaballes del franquisme, Pons i Torrent mostren el joc com una via d'evasió, rebel·lia i inconformisme, un petit espai de llibertat i triomf en un context gris i depriment. El disseny de producció reprodueix amb exactitud els anys 70, però, lluny de la nostàlgia agredolça de Cuéntame, el cineasta subratlla la claustrofòbia i opressió del món en què viuen els protagonistes, entre puticlubs llardosos i timbes sòrdides.

Pons aconsegueix fer la història intel·ligible per a qui sigui inexpert en l'ús dels naips i signa una de les seves pel·lícules més clàssiques dels últims temps, tot i experimentar amb alguna pirotècnia visual en les escenes de les partides. Fidel a la lletra i a l'esperit de l'original, el que se li pot retreure és precisament una transposició excessivament literal del text, que reverteix en algun diàleg massa barroc i una abundància de veu en off, i també un to massa monòton en la progressió dramàtica i el look de la pel·lícula.

Xavier Roc
Avui


Cuando el mundo era clandestino

Rastreador de novelas y piezas teatrales autóctonas, no por comodidad creativa sino porque sabe que toda buena película sólo puede fraguarse a partir de una buena historia, Ventura Pons, en La vida abismal, hace suyo un material literario con el que generacionalmente se sentía identificado.

Adaptado al cine por Francesc Bellmunt (Un negre amb un saxo, Gràcies per la propina) y Sigfrid Monleón (L’illa de l’holandès), el escritor valenciano Ferran Torrent ha encontrado en Ventura Pons un transcriptor visual de lujo. Con un detalle imprescindible en la siempre complicada relación entre cine y literatura: obviar la simple recreación caligráfica, llevando la novela y su meollo argumental al terreno fílmico y –por ello- creativo.

Ahora que se celebra el año Rusiñol cabe recordar lo que tan proteico artista aseveraba respecto a uno de los temas fundamentales contenidos en La vida abismal: “El juego es altamente moral. Sirve para arruinar a los imbéciles”. Es lo que debe pensar el Chino, un joven tahúr surgido de y encaminado hacia la nada, que se erige en tutor –y llave que abre las puertas de un mundo inimaginable- de otro joven, Ferran, cuyo universo personal se reduce a ganar algún dinero limpiando acequias y sobrellevar un mediocre ambiente familiar.

Ventura Pons juega hábilmente con los recursos narrativos del medio cinematográfico, aunque tal vez abuse de la voz en off, y arranca la película con un Ferran adulto (Antonio Valero) que rememora lo que tal vez fue un sueño: la existencia del Chino, que finalmente descifrará como real en un pasado que no puede olvidar. El recurso del flash-back permite reconstruir los tiempos en que el Chino adentró a su pupilo en escenarios que parecían fascinantes: el juego clandestino y las barras americanas donde hallar compañía y desahogo en lechos provisionales.

A pesar de algunas escenas cuyo tono caricaturesco se desmadra, caso del cura de pueblo e inquisidor local, La vida abismal se revela como una de las mejores películas de Ventura Pons. Depara escenas impagables y una impecable recreación de la época, partiendo de detalles nada nimios (la estantería con el libro de Sadoul sobre la Historia del cine, el tocadiscos y el elepé de Raimon). Como hay, asimismo, un gran trabajo actoral de Óscar Jaenada (hablando en catalán con acento valenciano), extraordinario camaleón interpretativo al que da oportuna réplica el debutante José Sospedra, toda una relevación.

Lluís Bonet Mojica
La Vanguardia

 

Una historia de iniciación y naipes

Veloces travellings de 360 grados, esmoquins blancos de solapas gigantes, monumentales partidas de póker, chulos de barrio, fachas de provincias, whisky Dyc, prostitutas obesas y una letanía jazzística que inyecta ritmo a la película... ¿De verdad que ése es el aspecto de lo nuevo de Ventura Pons?

Pues sí. La vida abismal (estreno el viernes), el nuevo filme del cineasta barcelonés, es una historia frenética que retrata la vida y la muerte de El Chino, un tahúr de los arrabales de Valencia en los últimos años del franquismo. Sus desventuras transcurren a veces con maneras de noir afrancesado y, a veces, con aires de blaxploitation. Y, sin embargo, la película lleva marca de la casa Pons.

«Esta historia», explica el director, «me interesó porque habla de la amistad, de la iniciación a la vida, de la muerte y la autodestrucción». O sea, tres temas recurrentes en la cinematografía del autor de Ocaña, retrato intermitente. A Pons, el alimento le viene esta vez de las páginas de una novela, La vida en el abismo, del valenciano Ferran Torrent. Fue allí donde nació El Chino -El Roget en la novela-, un jugador kamikaze, aficionado al doble o nada en los casinos y en la vida. Un tipo que recita versos de amor ridículos antes de descubrir una jugada ganadora igual que estafa a los bancos. Es decir: el papel perfecto para un actor con las facciones y el deje pendenciero de Oscar Jaenada.

«Descubrí a Oscar en un pase de Camarón y me quedé sin palabras», recuerda Pons. «Tenía que ser él». Y él, Jaenada en persona, sentado a su lado, enjoyado y bigotudo como un buen tahúr, esboza su sonrisa de canalla. «El Chino es un perdedor, por mucho que gane partidas a lo largo de la película. Es incapaz de conservar nada; corre y corre hacia su destrucción», explicó el actor.

Ese viaje al abismo tiene un testigo en Ferran (José Sospedra), el clásico chico inocente y melancólico de las historias de iniciación, al que le arrasa un vendaval de vida. Ahora quiere ligar sin pagar, proclama tras toparse con una turista francesa «guapa, culta y liberada». Él mismo, 30 años después, intenta dar sentido a la historia. «¿Me inventé el personaje para escapar de ese mundo?», se pregunta el Ferran adulto, interpretado por Antonio Valero.

Lluis Alemany
El Mundo


Sobrevivir (o no)

Basado en la novela de Ferran Torrent, cargada de referencias autobiográficas, La vida abismal es un nuevo film de Ventura Pons fiel a sus habituales planteamientos, esta vez con el afán de supervivencia y el riesgo en primer término y con una reconstrucción y reflexión constante sobre la España, mas concretamente la Valencia rural, de los años setenta, en las postrimerías de un franquismo que parecía que no iba a acabar nunca. Complementaria, en cierto modo, de las espléndidas –novela y película- Gràcies per la propina, la mirada de Ventura y Torrent observa el mediocre ambiente social y familiar en el que vive el protagonista y lo interfiere con ese torrente de apuestas y retos que supone el insólito personaje del Chino.

Por eso, La vida abismal constituye, ante todo, un relato de admiración y de iniciación, de extraña o precaria amistad entre quien parece haberse desprendido de todos sus lazos y quien, todavía, los mantiene prácticamente al completo. Desde una puesta en escena que rehuye el mero decorativismo o, simplemente, el realismo anecdótico, La vida abismal, aún contando con una excelente ambientación, sobrepasa la crónica puntual de una época para erigirse en metáfora sobre la vida, la libertad y el azar. Claro que, no obstante o precisamente por ello, la contextualización del relato conlleva suculentas anotaciones: la familia, el cura del pueblo, los locales de alterne, las pelotas bancarias, la economía rural, el encuentro con la chica francesa, los detenidos en una redada, el juego clandestino, etc.

Un contexto que conocemos bien y que vale la pena conocer mejor, que explicita la carencia de unas expectativas de vida y de libertad y justifica la fascinación que el protagonista siente por la inexplicable personalidad de su amigo, dispuesto a jugárselo todo a una carta. Nunca mejor dicho.

Antonio Llorens
Cartelera Turia