Documento sin título

NOTES DEL DIRECTOR

Xerrada conjunta amb en Ventura Pons, director, i en Joan Barbero, guionista

Ventura Pons es va assabentar de l’existència d’un brillant i divertit autor català a través de la premsa. Es va posar en contacte amb en Josep Costa, que escenificava 20x20, una obra d’aquest jove autor, Joan Barbero. Costa va passar més textos del Joan al Ventura, i aquest se’ls va llegir. Vaig pensar que era una persona que escrivia coses de teatre però que podia ser absolutament vàlida per al cinema. En Ventura va trucar al Joan i li va proposar de fer una cosa de cine junts:

Què t’hi jugues Mari Pili?

Ventura Pons: No, no. La Mari Pili és una idea…
Joan Barbero: És una idea d’allò que volies…
VP: T’ho vaig dir molt clar el que volia, el tipus de producte que desitjava, oi? Et vaig donar quatre premisses.
JB: Sí. Una història d’amor, de joves, divertida i amb final feliç.
VP: I aleshores en Joan em va presentar una situació molt concreta: unes noies esmorzen a casa seva i, de sobte, de la cuina surt un tio en pilotes. I li vaig preguntar: Bé, tot això d’on ve i on va, on passa? Això és el que hem de trobar. I a partir d’aquí va sortir Mari Pili.

Com és la relació que s’estableix entre el director i guionista?

VP: És una relació molt especial. Per exemple, el Berlanga sempre explica que amb l’Azcona treballen dia a dia, es troben per fer el vermut i treballen sobre el text que l’Azcona ha escrit durant les últimes 24 hores. Amb el Joan, els períodes són més llargs, però no menys intensos. I trobo que això està bé. Jo penso que tothom necessita el seu temps per fer les coses. Es tracta de trobar una bona harmonia i una bona comunió d’interessos i d’idees. I ens entenem bé.

Tu també has escrit o co-escrit, guions. El sistema era diferent?

VP: Jo he fet guion, però treballant d’una manera diferent de com ho fa el Joan. Ell treballa molt a casa seva. Amb altre gent, com l’Emili Teixidor o el Raul Nuñez, hem treballat més conjuntament sobre els textos, tot anant dient coses i escrivint-les. Amb el Joan jo no he escrit res. He discutit, i li he fet esmenar vint vegades una seqüència, si calia. Però sempre ho ha fet ell. Ara bé, fins que jo no em faig meu allò que escriu, no tirem endavant.

T’agradar treballar amb guionista, en comptes de ser-ho?

VP: Jo faig aquí la reivindicació de la figura del guionista, perquè en el cinema europeu, el guionista sempre queda en segon terreny. I en canvi, la seva figura és importantíssima en una pel·lícula. El director, sinó, assumeix un excés de funcions. Per a mi, en el fons, treballar amb guionista és un alliberament.
El fet de no haver d’escriure un guió tu mateix, o amb algú altre, és fantàstic.

Quina és la vostra mecànica per anar elaborant el guió?

VP: Amb el Joan, parlem una mica del conjunt, i després ell hi entra a fons.
JB: Jo hi entro al detall. Fem una primera idea o esborrany i després la començo a desenvolupar.
VP: El que passa és que fins que a mi no m’agrada no el deixo en pau.
JB: Hi ha coses que són dures I les has de repetir moltes vegades fins que no trobes la bona. El final de la Mari Pili em va posar histèric. Ja estava desesperat. Estàvem rodant i encara buscàvem el final. I és clar, cada vegada quedava menys temps per al final… i jo havia d’anar a la mili…
VP: No, ja havies començat la mili, però hi havies de tornar.
JB: Hi havia de tornar, és cert. Jo vaig demanar tot el permís de cop per poder venir al rodatge de la Mari Pili.
VP: Però va anar molt bé. En canvi, el final d’Aquesta nit o mai no va costar tant. Ens va ser més fàcil de trobar.

Històries de Barcelona

La gestació de la nova pel·lícula de Ventura Pons, Aquesta nit o mai, va néixer de la idea de traslladar el text de Joan Barbero 20x20 (obra de teatre, publicada per Edicions 62, accèssit al Premi Ignaci Iglesias 1986) a la televisió, transformant-lo en una sèrie. Això va passar quan el guió de Què t’hi jugues Mari Pili? Ja estava escrit, però encara no havia començat el rodatge. Acabada la llicenciatura de Biologia, Barbero havia de marxar a les Canàries per fer el servei militar. El director i el guionista van preparar les sinopsis de diversos capítols, i ja a Santa Cruz, en Joan va començar a desenvolupar el primer capítol.

Ventura Pons: La idea era transformar el 20x20 en una sèrie de televisió, però quan ja estava distribuït per capítols I ja hi havíem introduït molts personatges nous, i en el moment en què ja estàvem muntant la Mari Pili, el Joan em va dir: T’envio el tractament del primer capítol i em sembla que es pot transformar en una pel·lícula. Jo, m’ho llegeixo i ràpidament ment agafo un avió cap a Canàries, on era en Joan, i li dic: Això si!. I d’allí va sortir la idea de fer Aquesta nit o mai.

Joan Barbero: Va ser molt Heavy…

VP: I tant…

JB: Sí, sí…

Els quatre estudiants de Biologia són clares evolucions dels protagonistes de 20x20, i n’hi ha d’altres que en són adaptacions, com és el cas de la Baba, que a l’obra es diu Cosa.

VP: És un personatge que al 20x20 es diu Cosa. I jo li vaig fer canviar el nom de Joan, I li vem posar Baba, perquè és molt divertit.

JB: I està escrit expressament pensant en què l’interprés la Lloll Bertran.

Hi ha tot un seguit de semblances entre el guió i l’obra, sobretot al principi: de situacions, de diàlegs…

VP: Em sembla que del 20x20, de frases exactes només en queda una escena entre el Pere i la Cristina, i a més, canviada de lloc.

JB: Perquè ni el Xavier té cap rèplica de 20x20, ni la Carme tampoc. O potser alguna de despenjada.

VP: Realment, de 20x20, no en queda res. Només els personatges, i només uns quants. Una mica de 20x20 està a Aquesta nit o mai, una mica del començament.

JB: Sí. Les dues primeres escenes.

VP: Però, fixa’t: és una de les coses que més s’ha treballat, i ja no en queda res.

JB: Està molt, molt resumit.

VP: En queden quatre frases del principi i para de comptar.

JB: També hi ha un canvi de localitzacions. Per exemple, la trobada del Pere i la Cristina, a l’obra era en un parc. Doncs ara és al Metro. La sessió de cine no es fa a la Filmoteca, sinó a l’Alexis.

VP: I no vegis les pel·lícules que hi ha a l’Alexis i als Alexandra. En cartell hi ha Una noche en la Opera, To be or not to be, Con faldas y a lo loco i Annie Hall.

JB: I van a veure Con faldas y a lo loco.

VP: Exacte. Con faldas y a lo loco. Això és per als cinèfils. Ho veus? Donem pistes…

El guió està ple de referències cinematogràfiques, tant de títols de pel·lícules com, fins i tot, de diàlegs de films mítics.

JB: Sí. És que a mi m’agrada molt la comèdia americana. I voldria arribar a fer… doncs, no ho sé… Historias de Filadelfia, per exemple.

I el toc màgic del somni d’una nit d’estiu com se’t va ocórrer?

JB: Això era, més que res, per justificar tants canvis, tantes casualitats, en una mateixa nit. És impossible que tanta gent es trobi i li passin tantes coses en una nit, si no és una nit màgica. I és clar, només pot ser la nit de Sant Joan.

VP: Fins i tot tenim un personatge màgic. El nostre Puck és el Johnny, que interpreta el Mingo Ràfols, un personatge que canvia constantment. Però no és solament el Johnny, és tot plegat. És l’encant de la nit del solstici d’estiu. És una nit, que no únicament en teatre, sinó també en cinema, s’ha fet servir molt com la nit màgica de l’any.

That’s the question

Després de l’èxit de públic que va tenir Què t’hi jugues Mari Pili?, Ventura Pons repeteix guionista i alguns actors amb els quals va treballar en el seu últim film per fer una altre comèdia, completament diferent a la Mari Pili, però on la dona té un paper fonamental per a la història.

Joan Barbero: Jo crec que és perquè les dones són més divertides. Els homes són més seriosos. Els costa més expressar els seus sentiments, i crec que es deixen anar menys.

Ventura Pons: Hi ha certes coses que en boca d’una dona colen més. A més, elles tenen un ventall molt més maco per treballar: de possibilitats, d’històries, de registres…

Una altre comèdia, després de la Mari Pili i el seu èxit recent, assegura més el tir?

VP: Ja ho veurem. Aquesta l’hem feta amb la millor intenció del món, pensant en què el cinema és un art popular, és un art que es fa per a la gent. I el que ens interessa és arribar a la gent. A més, l’èxit d’una pel·lícula és una cosa tan complexa…
Cal que arribem en el moment precís.

Teniu por de les comparacions que es puguin fer amb la Mari Pili?

VP: Està molt clar que la gent compararà molt la Mari Pili. Amb el Joan hem intentat donar el màxim de nosaltres mateixos, ell escrivint i assistint al rodatge, i jo posant-hi dos ulls més. Els actors també estan molt bé. Ara bé, traduït en l’acceptació del públic… això ja és la màgia secreta de si funcionarà o no funcionarà. Nosaltres ho hem fet perquè funcioni, i que funcioni molt bé. Em sembla que el resultat final, com a producte, és bo. Però arriba un moment en què no saps què pensarà el públic. Allò que pot ser vàlid en un moment determinat, pot ser que al cap d’un temps ja no interessi. No ho sé. L’humor sempre m’ha interessat. La gent sempre té ganes de passar-s’ho bé!

Joan escriuries un drama?

JB: No. Ara no estic d’humor per fer un drama.